"De parar i desparar taula", de Maria- Mercè Marçal [projecte Poesia Dibuixada]

[@blancaruthmotta2188]

Un saludo desde Bogotá Colombia. No hablo Catalán son pocas palabras las que comprendo , pero es hermosísimo este poema . Amo la poesía y este me transmitió algo bello. Felicitaciones!

[@leonardomolina5614]

Per mí es molt agradable escoltar aquesta poesía per que estic aprenend catalán. La poetisa te sensibilitat y jo sento sus sevas paraulas. Perdonen mi catalán basic.

[@ruizgonzalez66]

Meravellosa. Meravigliosa. De los mejores poemas de Amor del mundo.

[@olgavaldellouizquierdo2326]

Em sembla un projecte preciós. Magnífics dibuixos, magnífica lletra.

[@msubir55]

Pell de gallina! Sóc mestre i serà una gran ajuda per apropar la poesia als meus alumnes. Gràcies!

[@gloriapique476]

Me gusta muchisim

[@mariagarciagros5933]

Increíble. Que bonic el recitar del poema i com ho representes

[@margaridafalgasiisern1748]

Molt suggerent. Poesia precisosa d'allò quotidià com parar taula, imatge de la repetició. Tristesa i tancament del dia, d'un mateix. Veu que entra i fa vibrar.

[@corialeucasanovas]

Gràcies

[@lenguainglesa2580]

Precios poema

[@Juliabananafish]

Amor, saps?, tot avui, la meva porta frisant per fer-te pas s'obria sola. S'han omplert de viandes plats i taula. Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. El julivert s'ha refet. (El rellotge toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa, avui no sembla la mateixa casa. Creix l'orenga i s'enfila per la porta. La fruita accepta el repte del rellotge. (Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!) A l'aigüera vessunya un somni d'aigua i plou desig a raig sobre la taula. Amor... (Les set: no vens. Sota la taula s'amaguen els neguits. Fora de casa, la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua acaronant rajoles! Pany i porta com floriran quan tu arribis! Sola- ment vull que calli aquest rellotge. Toquen dos quarts de vuit. Soc el rellotge que amb minuts i segons paro la taula. Toco les vuit i, del cap a la sola de la sabata, sento que la casa ja no sé si és meva. Per la porta fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua. Toco les nou i les deu, i soc l'aigua gebrada a les agulles del rellotge. Amunt i avall ja no soc jo qui em porta. Per encobrir neguits ja no tinc taula. Trenco el mirall i em rediu que soc sola. Puja el desig i clivella la casa. Per les escletxes, veus?, fujo de casa, raiera d'aquest foc que invoca l'aigua. (Vindràs quan morirà l'hora més sola?) La fruita perd l'aposta amb el rellotge i la tardor fa el ple damunt la taula. Res no troba sortida per cap porta. La nit truca a la porta i ve ben sola: desparo taula i nego dins de l'aigua desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa. Maria-Mercè Marçal.

[@corialeucasanovas]

Felicitats, impressionant 🌿🌿💙

[@alexandrel.pradesllobet5125]

bon treball :)