Capítol 5. De què serveix estudiar llengua? Exemple pràctic

[@carmepaixa4156]

Inteligencia 😮😮

[@jordiperezamoros9282]

Aquest vídeo em servirà per millorar els meus escrits d'accés a la universitar. Reconec que tinc el costum d'escriure ja que i, pel que estic veient en la teva explicació, no és correcte. Moltíssimes gràcies una vegada més pels teus vídeos!. Si aconsegueixo superar els exàmens i entrar a Filologia Catalana, t'ho comentaré!.

[@wendywendy3035]

Excel·lent! Mai havia sentit una explicació tan clara. Enhorabona! Gràcies per estar ahí

[@filologa_de_guardia]

Gràcies a tu pels comentaris!!!

[@rugi96]

Si hagués tingut una professora de català com tu, m'hauria acabat fent filòleg! Els vídeos són genials! Enhorabona!

[@filologa_de_guardia]

Moltes gràcies!!! Em fan moltíssima il·lusió aquests comentaris

[@asterias666]

A França, en rossellonès sempre he sentit (quan encara es parlava el català) i hem dit a casa meua, JA i mai de la meua vida IA que ens semblaria un llop germano-castellano-catalano-central :-)

[@filologa_de_guardia]

És que la pronunciació amb la jota també és genuïna! El que volia dir és que als llocs on històricament s'ha dit "ia" no cal que ens forcem a fer la jota. I quina il·lusió que em segueixi algú de la Catalunya Nord!!!

[@binturong]

M’ha deixat una mica perplex la pronunciació de la jota. Pronunciar-la com ‘i’ em sona fatal, podries explicar per què és correcte?

[@filologa_de_guardia]

L'explicació es limita al fet que en alguns dialectes la paraula ha evolucionat d'una manera i en alguns altres d'una altra. Per què el pic de l'Aneto està 3.400 metres (més o menys) per sobre del nivell del mar? No ho sé; però el que és evident és que és així. En aquest cas passa el mateix. Fabra va optar per escriure "ja" i "jo" amb jota, però podria haver escollit una "i" i també hauria estat una decisió legítima. Amb tot, havia d'escollir entre una opció i l'altra. En molts parlars escrivim els infinitius amb "r" final, tot i que no la pronunciem (escrivim "cantar" però pronunciem "cantà"). Si ens sona malament pronunciar "ia" i "io" -en lloc de "ja" i "jo"-, també ens hauria de sonar malament pronunciar "acabà" -en lloc de "acabar"-, oi...?

[@binturong]

Coses sobre el català entenc el raonament, però a quin accent, doncs, correspondria aquesta pronúncia de la jota? És a dir, no la identifico tant com un accent, sinó més aviat amb algú que normalment és castellanoparlant, i te la fa com una ‘y’ (sóc de Barcelona). Per exemple, el meu nom el pronuncien ‘yuan’. A això em referia quan deia que ‘sona malament’. M’encanten els teus vídeos, en especial la secció del castellanisme prohibit. Espero que facis molts capítols!! 👏🏼

[@filologa_de_guardia]

@@binturong Moltes gràcies!!! Segons el DCVB (dcvb.iec.cat), la pronunciació "ia" de "ja" és genuïna al Camp de Tarragona, a Tortosa i al País Valencià. Val a dir que el DCVB sovint no recull absolutament tots els llocs on es diu una forma; és a dir, testimonia que aquella forma és pròpia dels llocs que especifica, però no vol dir que no sigui genuïna a més llocs. Jo, per exemple, he fet el treball de final de grau sobre el parlar de Manresa i he trobat que les formes "ia" i "io" són les més usuals allà, tot i que al DCVB no s'hi especifica que la forma "ia" s'utilitzi a Manresa. Avui dia, com que ens hem mogut tots i els parlars autòctons s'han barrejat força, és més difícil especificar on sí i on no "io" i "ia" són castellanismes. Però, això sí, el cas d'aquestes dues paraules és excepcional. Pel que sé, generalment les formes grafiades amb jota es pronuncien com una jota. (Tècnicament t'hauria de dir que es pronuncien com a prepalatals fricatives o africades sonores, però suposo que si et dic que es pronuncien com una jota ja ens entenem.) Vaja, quan et diuen "Yuan" estan fent un castellanisme fonètic, efectivament.

[@zioljda]

Certament, mai no és tard per aprendre. Potser el problema és que cada persona aprèn a la seva manera. Un problema més pel docent que pel discent que considero que sempre ha de trobar la seva manera particular d’integrar els coneixements al seu paradigma. I em puc posar com a exemple, segurament força minoritari. En escoltar el teu vídeo, per exemple, em trobo amb una dificultat respecte el meu mètode d’estudiar. Segurament per antic, vaig néixer l’any 1952, encara que continuo estudiat cada dia, em vaig acostumar als textos i no als vídeos o pel·lícules, i tinc una necessitat imperiosa d’anar endavant i endarrere contínuament per poder copsar les informacions del tema. Un altre problema que tenim alguns és que aprenem per via intuïtiva. El meu cas amb el català. Òbviament vaig fer tot l’ensenyament, inclosa la universitat, en castellà. Mai de la vida no he fet cap classe de castellà, per impossibilitat primes i per altres prioritats més tard. Quan era un nen o adolescent, la prioritat era evitar castellanismes -que en contra del que alguns joves creuen, eren molt abundants, i no tan sols en lèxic-, això em va portar, per decisió pròpia, a parlar algunes vegades de manera poc col·loquial; algun cop dic, per exemple, «ensems» o «car» -«puig que», no entra en el meu repertori-, o miro d’emprar sempre la doble negació i, també en contra d’algunes opinions, mai no m’he adonat que em miressin més estrany del que realment sóc. Potser, una conseqüència inesperada que n’he rebut és que gent de la meva generació, sempre em pregunten els dubtes de llengua o em fan corregir els escrits, a mi, que sóc científic i no he estudiat mai llengua… i que quan he escrit un llibre, per necessitat absoluta, he pagat i he discutit força, amb un corrector. Però seguint amb el que deia al començament sobre les diferents maneres d’aprendre, és absolutament necessari que hi hagi moltes maneres d’ensenyar, de tal manera que cadascú pugui escollir entre diversos de diferents. No hi ha res pitjor per a un estudiant que trobar-se amb un professor amb un mètode que no s’adapta gens a la seva manera de fer, especialment si no troba alternatives. O sigui que és molt important la tasca que feu persones com tu, que poden arribar als estudiants d’una manera diferent.

[@filologa_de_guardia]

Aquesta és la intenció!: donar les eines que jo vaig trobar a faltar quan estudiava català abans de començar la carrera. Quant al fet d'utilitzar formes normatives no estàndard ("ensems", "car", "puix que"), no penso que calgui renunciar-hi, però sí que va bé ser conscient de l'efecte general que solen causar. Si li demanes al teu veí que si us plau baixi la música "perquè la té molt alta" és possible que el teu veí s'ho prengui millor que si li demanes que la baixi "puix que la té molt alta". Perquè si utilitzes un "perquè" notarà que li parles com a un igual, mentre que si utilitzes "puix que" poder percep que vas de superior, per dir-ho d'alguna manera. És una cosa que pot passar, sense que, segurament, ningú s'arribi a plantejar si el model de llengua hi ha tingut re a veure. Jo, per exemple, al construir el text dels vídeos procuro utilitzar formes col·loquials, perquè sé que és una cosa que m'ajudarà a apropar-me als espectadors. Evidentment, hi juguen moltes més factors en el fet de mostrar-se proper, però aquest n'és un. Moltes gràcies pel comentari!!!

[@bledanevada4799]

3:27 "guapa" seria el castellanisme i "sexi", l'anglicisme.

[@filologa_de_guardia]

Cooorecte!

[@bledanevada4799]

2 [LC] ja que a) Atès que. Ja que en portes, dona-me'n. 2 [LC] ja que b) Perquè2 1. L’esmorzar és l’àpat més important, ja que és el que ens aporta les substàncies que necessitarem durant el dia. [DIEC2] Ja que: posat que; introdueix una proposició com a causa suficient de l'acció d'una altra proposició. E ja que hauien conquistat una gran part del regne..., lo rey moro per fer alegria vench ab tot son poder, Tirant, c. 5. Ja que de qualque manera havien d'honrar la festa, Galmés Flor 7. [DCVB]

[@ericg.vilella9238]

3:26 'Guapa' i 'sexy'.

[@filologa_de_guardia]

Molt bé!

[@gabrielguix1287]

Molt bé

[@eduardroma3305]

"Puix que" té un ús col·loquial a molts indrets del País Valencià (no goso dir tot el PV perquè no ho sé). Personalment em sembla absurd haver de destriar el parlar col·loquial, del formal o el culte. El fet que qualsevol parlant no pugui fer servir mots propis del registre estàndard o culte en el seu parlar de cada dia per por de "què pensarà la gent de mi" condemna gran quantitat de mots genuïns a l'oblit. Poso els exemples dels verbs "quedar", "buscar" i "queixar-se" d'origen castellà que han substituït gairebé totalment els equivalents genuïns (restar/romandre, cercar, plànyer-se) que ara són "massa cultes" però fa menys de 100 anys encara gaudien de força vitalitat en el parlar de cada dia i encara se senten en boca de la gent gran. No oblidem tampoc que molts mots del parlar "col·loquial" d'avui ens han arribat per via culta en segles passats.

[@filologa_de_guardia]

Gràcies pel comentari! Penso que el cas dels verbs que dius (que en alguns llocs encara són ben vius en els registres col·loquials) és una mica diferent del "puix que". Aquesta locució té diversos equivalents ben genuïns que, a més de normatius, són estàndard. La llengua evoluciona i hi ha formes que acaben restant (😉) en el passat; qualsevol llengua té anacronismes. Sigui com sigui, la sensació que causa un "puix que" no és una cosa que m'he inventat jo, sinó que és una cosa que passa (pots fer l'experiment en qualsevol espai informal); i, quan vols tindre èxit a l'hora de comunicar, està bé conèixer quina impressió generarà cada paraula i cada construcció que utilitzis. Això és l'únic que volia apuntar!

[@sonaresgratis7924]

Cuantos helados te comiste para poder hacer este video? "Kit de manualitats".. Si si..

[@bledanevada4799]

el castellanisme del dia el feia ma germana! de fet, en castellà deia "como que..." i en català, "com...". quin desastre tot plegat.