Oda a Espanya

Xavier Ribalta canta a Joan Maragall
Poema - Oda a España - Joan Maragall (1898)
Escolta, Espanya, - la veu d’un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua - pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa - dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d’ara - i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a mort els fills,
te satisfeies - d’honres mortals
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l’atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t - de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!