Pierrot Lunaire amb un pròleg: Narcís

“Crec que m’estic acostant a una forma d’expressió”, escriu Schönberg al seu diari el 12 de març de 1912. Acaba de trobar el camí per compondre Pierrot Lunaire.
Aquesta obra de 1912, escrita a partir dels poemes simbolistes traduïts a l’alemany d’Albert Giraud, crea una atmosfera molt especial. En molts sentits, és una obra transgressora.
El compositor va preveure un estil de cant conegut com Sprechgesang, una curiosa combinació entre declamació i cançó que col·labora amb l’obra musical i que complementa de manera misteriosa l’estat d’ànim dels poemes. Aquesta obra atonal, però no dodecafònica, presenta una contradicció: habitualment és cantada/recitada per una veu femenina, tot i que el personatge central (Pierrot) és masculí. El Liceu fa un pas innovador convidant el contratenor Xavier Sabata a interpretar la partitura.
Creada a partir d’una estructura matemàtica (tres vegades set poemes) i que traspua llibertat total, Pierrot Lunaire flota sobre un reialme sense gravetat. Schönberg va escriure una obra cabdal, paradigma contemporani i rupturista, molt influent en la història de la música i un model que seria imitat.
A partir d’una proposta escènica al Foyer a càrrec de la formació Cube.bz, Xavier Sabata recrearà l’ambient de cabaret berlinès que incorpora l’obra. Sabata, artista compromès en cos i ànima, ens portarà als límits de les emocions humanes: l’obsessió malaltissa per l’estimada, l’opressió per la decapitació a càrrec de la lluna i la melangia dels records d’una Itàlia natal. Unes aptituds vocals i actorals al servei de l’heroi-neci imaginat per Schönberg.

[@emitch9213]

Hola from Missouri, USA. MUCHAS GRACIAS 🌹

[@mecano86]

Dues persones meravelloses. Ganes de veure'l!